Excursió hivernal a la primavera (2/10)

Canvi d'hora abans d'anar a dormir, no fos cas que féssim tard. Els despertadors abans de les sis de la matinada, una última revisada de la bossa i cap al lloc de trobada, la plaça del Gassogen Pasqual d'Igualada. Allà haviem quedat a 2/4 de 7 del matí del diumenge 25 de març. Com sempre, entre pitus i flautes emprenem el camí amb retard. Són les 7.
D'Igualada sortim 9 persones, Rosa Maria Molas, Joan Llopart, Xavier Segarra, Magí Tort, Marc Marcet, Roger Vives, Roger García, Antoni Guix i Ricard Sayavera, mentres que hem quedat amb el Jordi Costa i Jordi Carulla a Martinet, on pujarem plegats cap a l'estació d'esqui de muntanya de Lles de Cerdanya.

A l'arribar a l'estació d'esqui ens trobem amb un altre grup d'excurcionistes d'Igualada que també es disposen a l'ascenció de la Tossa Plana de Lles. Mentres ens anem preparant (sembla un carnaval) tots anem comentant que potser no faran falta les raquetes, doncs el paissatge es veu força pelat. De totes maneres les durem penjades per si ens fessin falta. Així, el grup d'onze persones començem a pujar per entre mig del bosc nevat. El paissatge es converteix en una gran motivació per anar ascendint direcció a la primera parada, el refugi del Pradell. Allà tenim una primera i unica baixa. La Rosa M. decideix no seguir ascendit per una dolencia al genoll. La resta, recuperem una mica l'alè i seguim el nostre camí. Els ritmes ja comencen a ser variats per culpa del desnivell que anem acumulant.

Ara parem i ens toca fer un petit mos per a recuperar forces i fer un petit reagrupament. Encara no veiem el sostre a assolir i l'esforç acumulat ja fa estralls entre l'expedició.

De nou emprenem el camí però ara la prudència ens fa estar alerta. La boira comença a ser molt densa i comença a nevar. L'altre grup igualadí ens ve seguint a pocs metres.

Pel capdavant del grup, el gruix de neu fa que cada pas costi més d'obrir traça per l'acumulació de neu que hi ha en alguns llocs. Pot arribar al genoll en moltes ocasions. La visibilitat ens fa una mala passada, ja no distingim el que és el cel i que la neu de terra.

Tot aquest esforç ha tingut la seva gratificació i anem arribant al cim. El temps és força dolent i la neu cada vegada amb més abundancia, fet que ens fa afanyar-nos per agafar alè, fer un petit mos i fer-nos la foto de rigor. A les dues i set minuts podem dir ... objectiu complet! Ara el descens, que hem d'empendre amb desició per evitar que l'acumulació de neu borri la traça a l'ascenc. Alguna caiguda pel gel i alguna altre d'inesperada fan que la majoria de l'expedició vagi a parar un cop o altre pel terra. Sempre hi ha algú amb sort que s'en salva!

Ja som al refugi, on ens trobem l'altre expedició igualadina, que ha decidit fer-se endarrera vist el mal temps que ens acompanyava, i pensat fredament no ha estat una mala desició. Últim glop d'aigua i cap al cotxe. Només ens queda una baixada pel mig del bosc nevat, una imatge fantàstica.

Al cotxe ens espera la Rosa, que també ens diu que ha nevat força per l'estació d'esqui. Ens canviem de roba i ens posem més comodes i anem a dinar. Ja són les cinc de la tarda quan arranquem els cotxes cap al bar de Martinet a fer un entrepà calent. De nou ens segueix l'altre expedició igualadina.

Als cotxes, carretera i direcció Igualada! Ens parem? Un accident? sí! Un accident ens fa tenir una paradeta d'hora i mitja, la que aprofitem per sortir dels cotxes i fer una mica d'espectacle lakuler, doncs hi ha una frase que diu .... AVUI HI HAURÀ MERDER, EL LAKUL ÉS AL CARRER! Ara imagineu

Ara toca que al següent cim encara siguem més. Anima't! Que no ets de la colla del lakul? Cap problema! Quants més siguem més riurem!