Del pont d'Itxalenques als Balnearis de Panticosa de les millors etapes del pirineu (últim)

Una altre vegada la història de sempre llevar-se, fer-se la motxilla i començar a caminar a contra corrent, mentre tothom anava amunt, nosaltres dos avall. A la Cola del Caballo, desprès de fer-nos les fotos de rigor ens vàrem beure una bona tassa de cafè per agafar energies i així poder encarar la Vall d’Ordesa per la Faja de Pelay. Un camí que ens va servir per poder contemplar el Montperdut, el Cilindre i l’Añisclo a més de la brecha de Roldan i el Taillon, a part de poder veure tota la vall per dalt. La baixada es va fer per la senda de los cazadores fins a la pradera d’Ordesa. Un caminet pel costat del riu i cap al pont de los Navarros, a poc a poc a veure si d’aquesta manera el genoll anava millor.
Un cop al pont va sorgir el dilema de si baixar fins a Torla o continuar. Torla és un poble que estava un 3-4 km. vàrem preguntar si al poble hi havia farmàcia, al ser la resposta afirmativa ens vam dirigir cap allà. Al bar ens vam demanar les nostres cerveses i un entrepà de formatge. A les 5 quant obrien la farmàcia i les botigues vam anar a comprar. Carregats de menjar i amb una sonollera nova ens vam dirigir cap a la carretera per fer dit i tornar a enganxar el camí a on l’havíem deixat. Al cap de pocs moments una parella madrilenya ens va fer pujar a la seva Kangoo (com no podia ser cap altre cotxe) i fins el pont de los Navarros. D’allà i per pista fins a San Nicolás de Bujaruelo. Una zona d’acampada amb dutxes d’aigua calenta i lavabos. Remullar-nos els peus al riu, una bona dutxa, sopar i a dormir.

L’endemà ens enfilàvem per la vall del Riu Ara per una pista força bona. Un cop acabada la pista se’ns va obrir la vall i al final es podia contemplar el Vignemala. El camí es feia bé, a poc a poc i amb tranquil·litat fins a on deixàvem el riu Ara per encarar el coll Brazato. Aquí ja va començar el patiment amb el genoll. El fet d’anar de pedra a pedra no ajudava i un cop a dalt del coll tocava la baixada. Es va fer llarga, i a mitja baixada ja es va veure que l’aventura es tenia de deixar allà als Baños de Panticosa (un complex hoteler a mig fer a 1.600 m. d’alçada). Una tarda de reflexió per decidir si tornar i com fer-ho. Al final ens vem animar i vem decidir que l’endemà tiraríem avall fins a Sabiñanigo (un poble que no val la pena parar-hi). El dimarts amb autobusos fins a Lleida i amb cotxe fins a Igualada.

La resta del camí segurament l’acabarem fent l’any vinent, però les etapes d’aquest any més les de l’any passat fins a Andorra són les més maques de totes.