Del pont d'Itxalenques als Balnearis de Panticosa de les millors etapes del pirineu (2)

L’endemà al matí continuem la nostre travessa en direcció el poble de Parzan tot passant pel coll de Chistau. Aquesta va ser una etapa de traspàs entre una vall i una altre però no per això menys bonica, ja que des de la pujada del coll si miràvem endarrera podíem continuar contemplant els Posets i una mica més enllà veiem l’Aneto i el Ballibierna. Va ser una etapa bastant solitària, gairebé no ens vàrem creuar amb ningú, ah si! Una noia força bufona que devia fer el gr en solitari. A dalt del coll (que s’hi arriba amb cotxe des de Parzan) ens hi trobem a dos pastors fotent-se un esmorzar que ens va agafar salivera, pa de pagès amb embotit variat, i una bota de vi. Nosaltres dues taronges i abans una barreta energètica.
La baixada va ser per pista fins el poble, al final ja se’ns feia passada i tot, sort que aconsellats pel Roger G. ens vam dirigir cap a la benzinera del poble a on al costat hi havia un restaurant i vàrem poder fer la nostre cervesa i el llom amb formatge (el primer i únic de tota la travessia). A la tarda a buscar un lloc per a dormir i per sort nostre al costat del poble hi havia unes feixes a on vam decidir passar-hi la nit. Primer volíem fer bivac però per allà a quarts de 10 es van començar a sentir trons i llamps, quatre gotes ens van fer muntar la tenda en dos minuts. Un cop plantada la tempesta va passar.

El dia següent per allà a quarts de 7 del matí van sonar els despertadors, la mateixa rutina de cada matí i un cop llestos amb les motxilles a les espatlles agafem la pista que ens duia cap a la vall del riu Real i al fons trobaríem Pietramula i la collada de Las Coronetas, però en tot moment ens fem fixar amb l’estat de la pista, ja que es una bona manera per a poder-te apropar a la Munia i fer-la des d’allà.
Un cop al coll al davant ens quedava la vall de Pineta amb el seu coll d’Añisclo el qual teníem de pujar l’endemà. Un coll de 1.200 m. d’alçada amb 2 km. de distancia una bona paret. Però la sorpresa també va ser veure la Plana Fonda, impressionant, una esplanada al mig de la muntanya envoltada de rocs i amb trencaossos volant pels nostres caps. La baixada fins a l’ermita de Pineta es va fer ràpida i saludant a tothom que ens creuàvem pel camí ja fos una dona amb els llavis pintats de vermell puton i suant la cansalada, o famílies que pujàvem a veure la plana de la Larri o els seus Ibons (estanys).
Arribem a la zona d’acampada, anem a buscar el menjar que havíem deixat feia dues setmanes i plantem tenda. Cap a rentar roba, dutxar-nos i al bar a dinar un entrepà de truita, dues cerveses i el cigaló al final. Descansar i a la tarda a fer un passeig fins el refugi de Pineta. Sopar i a dormir aviat que demà hi havia diana a quarts de 7.

Dia de D de l’etapa més dura fins el moment però també la més bonica. Amb l’ombra i la fresca de les primeres hores del matí anem a buscar l’inici de la pujada al coll de l’Añisclo. Un camí que al principi es fa a traves del bosc amb cartells cada dos per tres que et recorda que ja et dins del parc Nacional d’Ordesa i Montperdut. Al cap d’una hora fem la primera parada, beure una mica d’aigua, respirar fort i a continuar. Arribem a una zona que ja s’ha de grimpar a on ens trobem una dona d’uns 60-70 anys que ens mira com ho fem per pujar i entre francès i castellà li preguntem si vol que l’ajudem, ens diu que si, agafem la seva motxilla, la pugem li deixem allà a on ens diu STOP. Nosaltres continuem i un tros més enllà tornem a grimpar. Un cop a dalt d’aquesta última grimpada mirem avall i veiem a la velleta parada, però decidim continuar (ja es prou gran per saber si pot continuar o no). A la segona hora tornem a fer una parada. Ara ja tenim feta la meitat de la pujada. L’últim tros ja es més costerut però ens fan badar unes flors de neu que anem trobant al costat del camí. Fem fotos per endur un record d’aquestes flors cap a casa.

Amb 3’20” som a dalt del coll amb la satisfacció que això fa i també podem contemplar el fantàstic cañon d’Añisclo i la Vall de Pineta. Per comptes de baixar, nosaltres continuem pujant uns quant metres més per anar a buscar la feixa deras Soras, per mantenir alçada i així poder contemplar les vistes del Parc Nacional d’Ordesa i la veritat van valer la pena. Durant la baixada el Toni ja va començar a notar dolor al genoll. L’etapa es va acabar al refugi de Góriz, a on la tranquil·litat de les altres etapes es va veure estroncada arran del bullici de gent que hi havia acampada i a dormir en el refugi per l’endemà anar a pujar el Montperdut. La veritat es va fer una mica agoviant.