Excursió a Cal Fuster (II)

Tot ha començat amb retard, com és costum als àmbits del lakul. Són les nou del matí i al lloc acordat en proutes feines si hi ha una persona. La gent retinguda per la son i el fred van arribant al lloc d'inici de l'emocionant travessa. Quan ja han arribat tots els participants, ens disposem ha anar a Vilanova del Camí, on recollirem a dos integrants més de l'excurció.

Ara sí, tots junts, cofòis, feliços i emocionats enfilem el camí cap la nostra particular aventura. Sembla que les bicicletes no vulguin deixar-nos de banda, i fan sentir la seva manca d'oli, el grinyol dels frens resecs i el refrec de la cadena al no voler obeir l'ordre de canviar de plat o pinyó.

La pujada dels dipòsits de Can Titó s'empina i els primers esbufecs ja se senten pel darrera, mentres que pel davant s'escolta unes frases d'ànims. Primera parada i el grup trencat per la pendent. La boira que refresca el matí s'ha convertit en un petit bàlsam per passar la calor de la primera pujada. Sobre roba i manca aire. Arribem tots al primer punt de parada i els primers ja tornen a donar pedàls per arribar a l'idílic dipòsit de Can Titó, on tornarem a fer un reagrupament, mentres els qui acaben d'arribar miren els qui ja han reprès el camí amb cara de demanar un moment de descans. A l'arribar als dipòsits, tots coincidim que no eren tan lluny com s'havien descrit. Ara toca baixar i torna a fer fred! Ràpids aprofitem la baixada i ens desviem cap a les Garrigues, des d'on agafarem un camí cap a la Torre. Les bicicletes ja estan cansades i algunes d'elles han deixat de funcionar. Problemes mecànics que ens acompanyaran durant tot el viatge. Pel darrera del grup les pujades ja passen factura, i sembla que qualsevol entrebanc seveixi per baixar de la bicicleta i acompanyar-la caminant.

Anem bé! Fotografies, ànims i alguna caiguda tonta que desencadenen rialles dels qui ho han pogut observar.

Després d'unes llargues baixades arribem al castell de Cabrera d'Anoia. Uns es paren i indiquen el camí als del darrera i un parell d'integrants es perden pel camí. Mentres els qui han passat al davant arriben a l'urbanització de Cabrera, els del darrera esperen que arribin els perduts. S'els va a buscar i arriben. Anem a esmorzar. Un quart d'hora per esmorzar i fem la foto de grup. Anem justos de temps.

Creuem l'urbanització i decidim agafar el camí abans que la carretera que ens condueix directament a Canaletes. Un camí divertit amb un paissatge farcit de boira però encantador. Ningú diu res, doncs sembla que la brisa ens fagi callar i disfrutar del descens. Creuem la C-15 per un pas d'animals i toca reagrupament.

Indecisos per escollir entre dos camins n'escollim un, el qual es demostra amb el pas dels minuts que no era l'adeqüat. Ens hem perdut! Estem endinsats al bell mig del bosc. Camins empolsats, rierols que ens fan enfangar una miqueta i una direcció que ens fa pensar que no és la correcte. Alguns de nosaltres estem ben desorientats. De sobte un cotxe que el fem parar, i resulta ser gent d'Igualada. Els consultem la direcció a seguir, i així ho fem. Les pujades passen factura a tots els aventurers i de sobte ... Canaletes! ... la Carretera! ... els cotxes dels nostres amics!

Arribem a Caneletes i es procedeix a l'últim reagrupament. Dos quilómetres de camí esfaltat i ja hem arribat a Can Fuster. Vint-i-vuit quilómetres, tres hores i moltes anècdotes que amb el temps ja anirem explicant.

Ja hem arribat, ara la calçotada, que hi ha gana.