Èxit a la guingueta lakulera!

I és que semblava que cauria pel seu pes, però la bota que decorava la guingueta (barraca de fira) del lakul va aguntar estoica tota la festa de les tres nits.

La primera nit varem arrassar amb les tapes, quedant-nos sense en molt poca estona. L'eficacia de la cuina i el bon servei dels cambrers ens va demostrar altre cop que quan volem podem!

La segona nit, tot i el cansament i el dur dia que esperava als nostres moixiganguers, la festa també va regnar a la guingueta. Clients habituals de cada anys es barrejaven amb els nous clients poseits pel bon ambient que s'hi va respirar fins que el sol va despuntar.

La tercera nit l'apoteosi del sol ens va refermar com l'única guingueta que feia ballar la seva clientela fins a última hora, sempre amb els ritmes frenètics imposats pel nostre conegut dj.Jay! Impressionant!

La festa major ja és aquí

Avui comença la festa major i els seus dies grossos. A parti de les 10 de la nit hi haurà el tasta el rec amb totes les barraques.

Enguany la colla nostra a decorat la barraca com si es tractes d'una taverna.

Tot i que tenim internet a la barraca encara no podem oferir imatges en directe (properament) de la nostre barraca del Lakul.

D'avui fins dilluns serà un no parar d'actes i festa continua.

PER DINAR, A LA PLAÇA

L’activitat FES-TA EL DINAR neix com un acte reivindicatiu del jovent de la ciutat per la Festa Major del 2003. Se’ns negava l’opció a poder participar activament de la FM a la nostra manera. Reivindicàvem encabir en el programa oficial unes barraques com les que veníem disfrutant en anys anteriors altres ciutats del nostre país, i no pas unes barraques light.
L’any 2003 les colles d’amics que varem engegar aquella iniciativa, realitzem un seguit d’actes de caire reivindicatiu. Un d’ells és un dinar de colles a la plaça de l’ajuntament. Des de llavors, l’activitat de FES-TA EL DINAR ha anat creixent en nombre de participants i millorant en infraestructures, amb el suport de l’ajuntament igualadí, que ha aportat taules, cadires i un equip de so per amenitzar el migdia.

El vermut popular
El dissabte de Festa Major, a partir de la una del migdia, es celebra un vermut popular a la plaça de l’ajuntament, organitzat per la collonada. El vermut té com intenció la de passar una bona estona en família, amics i coneguts tot fent cruixir les patates ben acompanyades d’unes olives, cacauets, galetes salades, escopinyes i un bon refresc.
Sota l’ombra d’unes carpes cedides pels organismes municipals, podrem disposar d’unes completes safates amb el pica-pica per fer el vermut corresponent. Aquestes safates es posen a la venda a través d’una colla integrant de la Coll@nada. També es disposa de refrescos i vermut fresquet.

Fes-ta el dinar
Acte seguit del vermut, al voltant de les dues del migdia, i amb al cuquet no suficientment tip, les colles que ho desitgin disposaran de taules i cadires per poder parar taula al ben mig de la plaça de l’ajuntament, protegides per l’ombra d’unes carpes.
Cada colla s’encarregarà del seu propi àpat, convertint la passejada per la plaça en una delícia pels nostres sentits. A la improvisada cuina s’hi poden veure paelles d’arròs, carn a la brasa, pa amb tomàquet, amanides, fideuà... i fins i tot, hi ha colles que no escatimen ni un luxe a l’hora de parar taula.
Val a recordar que aquest dinar és obert a totes les colles, parelles i tothom de la nostra ciutat i voltants, fet que s’ha notat amb l’increment de colles d’amics que han anat apareixent any rere any. L’edat no és un impediment per a participar del dinar a la plaça. Us hi esperem a vosaltres amb la vostra colla d’amics.

La moda arriba al lakul!

Com ja sabeu, la nostra "gran" colla està d'aniversari. Deu anys carregant el nom del lakul a l'esquena ens han omplert i ens omple de gran satisfacció. Per aquest motiu ens carreguem el lakul a l'esquena, tot fent-nos una nova i lluida samarreta.

La samarreta del lakul és del color de moda aquesta temporada, el verd pistatxo, color que vam decidir després de varies reunions. S'han fet samarretes de noi i tops per les noies, que de ben segur que ens quedaran genials. Per la part del davant hi ha el nou logo de la colla, i per la part posterior s'inscriu -lakul 1997 2007-, fent referència als nostres 10 anys.

Esteu atents a l'estrena, que serà per la Festa Major d'Igualada.

Del pont d'Itxalenques als Balnearis de Panticosa de les millors etapes del pirineu (últim)

Una altre vegada la història de sempre llevar-se, fer-se la motxilla i començar a caminar a contra corrent, mentre tothom anava amunt, nosaltres dos avall. A la Cola del Caballo, desprès de fer-nos les fotos de rigor ens vàrem beure una bona tassa de cafè per agafar energies i així poder encarar la Vall d’Ordesa per la Faja de Pelay. Un camí que ens va servir per poder contemplar el Montperdut, el Cilindre i l’Añisclo a més de la brecha de Roldan i el Taillon, a part de poder veure tota la vall per dalt. La baixada es va fer per la senda de los cazadores fins a la pradera d’Ordesa. Un caminet pel costat del riu i cap al pont de los Navarros, a poc a poc a veure si d’aquesta manera el genoll anava millor.
Un cop al pont va sorgir el dilema de si baixar fins a Torla o continuar. Torla és un poble que estava un 3-4 km. vàrem preguntar si al poble hi havia farmàcia, al ser la resposta afirmativa ens vam dirigir cap allà. Al bar ens vam demanar les nostres cerveses i un entrepà de formatge. A les 5 quant obrien la farmàcia i les botigues vam anar a comprar. Carregats de menjar i amb una sonollera nova ens vam dirigir cap a la carretera per fer dit i tornar a enganxar el camí a on l’havíem deixat. Al cap de pocs moments una parella madrilenya ens va fer pujar a la seva Kangoo (com no podia ser cap altre cotxe) i fins el pont de los Navarros. D’allà i per pista fins a San Nicolás de Bujaruelo. Una zona d’acampada amb dutxes d’aigua calenta i lavabos. Remullar-nos els peus al riu, una bona dutxa, sopar i a dormir.

L’endemà ens enfilàvem per la vall del Riu Ara per una pista força bona. Un cop acabada la pista se’ns va obrir la vall i al final es podia contemplar el Vignemala. El camí es feia bé, a poc a poc i amb tranquil·litat fins a on deixàvem el riu Ara per encarar el coll Brazato. Aquí ja va començar el patiment amb el genoll. El fet d’anar de pedra a pedra no ajudava i un cop a dalt del coll tocava la baixada. Es va fer llarga, i a mitja baixada ja es va veure que l’aventura es tenia de deixar allà als Baños de Panticosa (un complex hoteler a mig fer a 1.600 m. d’alçada). Una tarda de reflexió per decidir si tornar i com fer-ho. Al final ens vem animar i vem decidir que l’endemà tiraríem avall fins a Sabiñanigo (un poble que no val la pena parar-hi). El dimarts amb autobusos fins a Lleida i amb cotxe fins a Igualada.

La resta del camí segurament l’acabarem fent l’any vinent, però les etapes d’aquest any més les de l’any passat fins a Andorra són les més maques de totes.

Del pont d'Itxalenques als Balnearis de Panticosa de les millors etapes del pirineu (2)

L’endemà al matí continuem la nostre travessa en direcció el poble de Parzan tot passant pel coll de Chistau. Aquesta va ser una etapa de traspàs entre una vall i una altre però no per això menys bonica, ja que des de la pujada del coll si miràvem endarrera podíem continuar contemplant els Posets i una mica més enllà veiem l’Aneto i el Ballibierna. Va ser una etapa bastant solitària, gairebé no ens vàrem creuar amb ningú, ah si! Una noia força bufona que devia fer el gr en solitari. A dalt del coll (que s’hi arriba amb cotxe des de Parzan) ens hi trobem a dos pastors fotent-se un esmorzar que ens va agafar salivera, pa de pagès amb embotit variat, i una bota de vi. Nosaltres dues taronges i abans una barreta energètica.
La baixada va ser per pista fins el poble, al final ja se’ns feia passada i tot, sort que aconsellats pel Roger G. ens vam dirigir cap a la benzinera del poble a on al costat hi havia un restaurant i vàrem poder fer la nostre cervesa i el llom amb formatge (el primer i únic de tota la travessia). A la tarda a buscar un lloc per a dormir i per sort nostre al costat del poble hi havia unes feixes a on vam decidir passar-hi la nit. Primer volíem fer bivac però per allà a quarts de 10 es van començar a sentir trons i llamps, quatre gotes ens van fer muntar la tenda en dos minuts. Un cop plantada la tempesta va passar.

El dia següent per allà a quarts de 7 del matí van sonar els despertadors, la mateixa rutina de cada matí i un cop llestos amb les motxilles a les espatlles agafem la pista que ens duia cap a la vall del riu Real i al fons trobaríem Pietramula i la collada de Las Coronetas, però en tot moment ens fem fixar amb l’estat de la pista, ja que es una bona manera per a poder-te apropar a la Munia i fer-la des d’allà.
Un cop al coll al davant ens quedava la vall de Pineta amb el seu coll d’Añisclo el qual teníem de pujar l’endemà. Un coll de 1.200 m. d’alçada amb 2 km. de distancia una bona paret. Però la sorpresa també va ser veure la Plana Fonda, impressionant, una esplanada al mig de la muntanya envoltada de rocs i amb trencaossos volant pels nostres caps. La baixada fins a l’ermita de Pineta es va fer ràpida i saludant a tothom que ens creuàvem pel camí ja fos una dona amb els llavis pintats de vermell puton i suant la cansalada, o famílies que pujàvem a veure la plana de la Larri o els seus Ibons (estanys).
Arribem a la zona d’acampada, anem a buscar el menjar que havíem deixat feia dues setmanes i plantem tenda. Cap a rentar roba, dutxar-nos i al bar a dinar un entrepà de truita, dues cerveses i el cigaló al final. Descansar i a la tarda a fer un passeig fins el refugi de Pineta. Sopar i a dormir aviat que demà hi havia diana a quarts de 7.

Dia de D de l’etapa més dura fins el moment però també la més bonica. Amb l’ombra i la fresca de les primeres hores del matí anem a buscar l’inici de la pujada al coll de l’Añisclo. Un camí que al principi es fa a traves del bosc amb cartells cada dos per tres que et recorda que ja et dins del parc Nacional d’Ordesa i Montperdut. Al cap d’una hora fem la primera parada, beure una mica d’aigua, respirar fort i a continuar. Arribem a una zona que ja s’ha de grimpar a on ens trobem una dona d’uns 60-70 anys que ens mira com ho fem per pujar i entre francès i castellà li preguntem si vol que l’ajudem, ens diu que si, agafem la seva motxilla, la pugem li deixem allà a on ens diu STOP. Nosaltres continuem i un tros més enllà tornem a grimpar. Un cop a dalt d’aquesta última grimpada mirem avall i veiem a la velleta parada, però decidim continuar (ja es prou gran per saber si pot continuar o no). A la segona hora tornem a fer una parada. Ara ja tenim feta la meitat de la pujada. L’últim tros ja es més costerut però ens fan badar unes flors de neu que anem trobant al costat del camí. Fem fotos per endur un record d’aquestes flors cap a casa.

Amb 3’20” som a dalt del coll amb la satisfacció que això fa i també podem contemplar el fantàstic cañon d’Añisclo i la Vall de Pineta. Per comptes de baixar, nosaltres continuem pujant uns quant metres més per anar a buscar la feixa deras Soras, per mantenir alçada i així poder contemplar les vistes del Parc Nacional d’Ordesa i la veritat van valer la pena. Durant la baixada el Toni ja va començar a notar dolor al genoll. L’etapa es va acabar al refugi de Góriz, a on la tranquil·litat de les altres etapes es va veure estroncada arran del bullici de gent que hi havia acampada i a dormir en el refugi per l’endemà anar a pujar el Montperdut. La veritat es va fer una mica agoviant.

Del pont d'Itxalenques als Balnearis de Panticosa de les millors etapes del pirineu

Aquest mes d'agost, els dos lakulers que l'any passat vem començar l'aventura de fer el gr-11 fent el tram català-andorra, és varem proposar de fer la resta del camí passant per Aragó, Navarra i País Basc.

L'aventura va començar el dia 29 de juliol al pont d'Itxalenques (pont que està entre Aragó i Catalunya abans d'arribar a la boca sud del túnel de Viella) a on el nostre estimat amic Roger Vives acompanyat pel seu inseperable Xavier Segarra i amb l'Anna Moreno ens van portar amb cotxe fins el punt de sortida. Ens van fer companyia els primers 45 minuts de trajecte fins a l'hora de dinar, una petita migdiada i els uns cap a Igualada i nosaltres motxilla i cap amunt a buscar el refugi d'Anglos. Desprès d'un pujadeta que ens va fer suar vem arribar al refugi lliure que ens va sorpendre gratament. Una cabana força ben arreglada, amb una taula i bancs, a ben a prop un rierol. La resta de la tarda va servir per començar a posar en ordre les coses de la motxilla i a començar a mirar-se i remirar-se les etapes següents.

L'endemà de bon matí va sonar el despertador, fer la motxilla, vestir-se, esmorzar una miqueta i cap el primer coll de la travessa, el coll del Ballibierna per així poder saltar cap a Corones i la Vall de Benasc. La pujada es va fer força tranquil·la amb l'ombra i la fresca sense adornar-nos-en ja erem a dalt. Un cop al coll a fer les trucades de rigor a casa dient que estaven bé, ja que la tarda abans no hi havia cobertura.

Cremeta, menjar alguna cosa i cap avall, tota l'estona amb vistes a l'Aneto per la part sud i també contemplant el Ballibierna, al fons es veuen els Posets que ja hi arribariem l'endemà. Un cop al pont de Corones vem esmorzar una mica més bé, esperar que marxes l'autobus per no menjar-nos la pols i cap avall per la pista. Aquí varem trobar el primer mite del camí, un home que anava amb botes, pantalons llargs, samarreta i barret corren amunt i avall per la pista.

Arribada al Pla de Senarta, plantada de tenda, descans i cap a mitja tarda baixem al càmping d'Aneto a comprar el menjar per les pròximes etapes, la tornada la fem al peu de la carretera, el Jordi aixecant el dit gros amunt i el Toni darrera dels contenadors i "Bingo" el primer cotxe parar i ens puja cap el pla de Senarta. Sopar, contemplar les estrelles i a dormir per demà continuar.

Altre cop a la mateixa hora, despertar-se, vestir-se, recollir tenda, fer-se la motxilla, esmorzar una mica i cap avall a buscar la vall d'Estòs.

Una vall que al començament es fa per una pista encimentada i perdent tot l'encant però en mica en mica es va obrint fins a poder contemplar el perdiguero i més endavant els Posets. Un cop passat el refugi d'estòs es van veure les primeres marmotes, i de ben a prop. Ara ja només ens quedava l'última pujada del dia fins el coll d'Estòs o Port de Chistau, un coll que pensant-nos que ja hi erem fem la conya que se'ns havia fet curt, la nostre sorpresa va ser que quant arribem dalt del coll ens trobem que encara ens quedava mitja hora tres quarts més de pujada, doncs bebem una mica d'aigua i cap a dalt.

Des d'alt el coll veiem el pic del zabre, el bachimala, i cap avall fins a añes cruces per menjar una miqueta i desprès acabant d'arribar al refugi de viadós a on podem contemplar tota la tarda la fantàstica vista que tenim dels Posets. A dormir al refugi semiguardat que hi ha al costat del refugi guardat.

Continuarà...